dissabte, 19 de setembre de 2015

Xerrada: Ivars d'Urgell i Vallverd amb els exiliats






Ahir va ser un d'aquells moments en què tots ens miràvem als ulls i ens sentíem orgullosos de formar part d'aquest petit municipi. Un petit poble que no pot fer declaracions als grans mitjans de comunicació ni als grans parlaments, però un petit poble, que amb les poques eines que disposa ens ha omplert d'orgull perquè entre totes i tots volem empènyer una iniciativa solidària i ben maca.
Tres noies ens van entendrir amb les seves històries:
La Jeannette, mig siriana mig catalana, que treballa al poble des de fa molts anys, ens va introduir a la situació del país, a les incerteses per com viuen els seus familiars. Una noia que hores abans no sabia si podria parlar sense que se li trenqués la veu, i ho va fer així, perquè tocava, fins el final, quan se li va trencar, però perquè tocava, perquè no es pot explicar el que sent i no transmetre-ho amb la veu.
La Sílvia, una ivarsenca que tot canviant les regles del joc "normals" per a molts va estudiar àrab, i el va voler perfeccionar a Síria. El seu relat, ple de detalls preciosos de la vivència en aquelles cases i famílies tan acollidores ens diu que tot és fràgil. Síria, amb els seus defectes com qualsevol altre país del món, era un lloc meravellós, la seva segona casa, la seva segona família. L'altra família que no sap quan podrà tornar a visitar. Els noms de la família que quan pronuncia li omplen els ulls de llàgrimes.
I finalment la Nour. La noia siriana que tot estudiant el doctorat a la URV es va fer amiga de la Sílvia, o potser ho hauria de dir al revés, perquè és impossible no fer-se amiga de la Nour. La noia que des del 2012 no ha pogut tornar al seu país, i que per tant no ha pogut abraçar a bona part de la seva família. Va fer una explicació realista i commovedora, global i personal, però per sobre de tot va agrair que la societat empenyem perquè fem d'Europa un espai d'acollida mentre no s'acaba aquella guerra macabra i mentre els polítics més poderosos d'Europa no prenen decisions més humanes.
Potser el punt culminant va arribar quan ens digué que el seu germà la trucà fa 6 dies per dir-li "hola, estic a Alemanya, amb la meva dona i els dos nens que tu no coneixes encara". Sí, el seu germà, amb estudis i empresari, la seva cunyada, amb estudis i empresària, i dos nens que encara no caminen han creuat milers de quilòmetres, envoltats de por, per fugir d'una por més gran. Sense dir-ho a ningú, no volien que ningú patís. Ell està en edat militar, què podia fer tot i estimar Síria fins l'infinit? on s'hi havia quedat tot i perdre la casa? Aquesta petita família és una de les que han pujat a una barca inflable, sobre-ocupada, arriscant la vida en uns quilòmetres de mar. Aquesta petita família ha caminat hores, ha hagut de donar tots els diners que duien a sobre, i per sort ha rebut la solidaritat de tots els exiliats, que els ajudaven carregant els dos infants. Avui la Nour coneixerà als seus nebots. Però aquesta història encara no ha acabat, perquè és plena de "papers" que impedeixen retrobaments i de familiars encara a Síria on esperen el final de la guerra.
I ara és l'hora de la nostra solidaritat vers aquesta gent. Hi ha altres famílies en aquesta ruta dormint al ras, amb i sense nens.
Al poble estem organitzats, i en realitat, som més dels qui érem. Ahir al vespre, quan vaig tornar a engegar el mòbil vaig rebre els missatges de molta gent dient-nos, compteu amb mi encara que avui no puc venir.
El següent pas és concretar aquests dos habitatges que necessitem, perquè la resta està ben lligat, i posar-nos a disposició de la conselleria.
Estic orgullós de ser on sóc, de formar part d'aquest moviment tan transversal, de formar part d'un poble, perquè un poble es fa amb les persones i no amb les cases.